Fa dos dies, es va anunciar la destitució de l’entrenador Xabi Alonso del Reial Madrid. Una de les principals raons que apunten els mitjans és una pèrdua de confiança per part de la plantilla i del cos tècnic. La seva etapa no va ser un desastre. Si mirem només els números, parlem d’una taxa de victòries superior al 70%. Segons a la lliga, entre els vuit millors de la Champions actual, i viu a la Copa del Rei. Però qualsevol que vegi el futbol més enllà del Sofascore, com jo, sap que la sensació sobre el terreny de joc amb l’equip merengue era negativa. És més o menys la mateixa història que vam veure durant la temporada de Carlo Ancelotti. Un equip desconnectat on sembla que l’atac i la defensa no es parlen, saps? Li falta el ciment que uneix les dues cares del camp.
He de parlar-vos d’un club de futbol que va morir i es va negar a romandre mort.
No metafòricament. Literalment. El 4 de maig de 1949, un avió Fiat G.212 que transportava tota la plantilla del Torino FC es va estavellar contra la Basílica de Superga, a les afores de Torí. Van morir trenta-una persones. L’equip que havia guanyat cinc títols consecutius de la Serie A, la columna vertebral de la selecció italiana, el millor equip de club que Europa havia vist mai, va ser aniquilat en un instant.
He de dir una cosa que pot semblar contra-intuïtiva. Com a seguidor del Barcelona, tinc un deute de gratitud amb el Manchester United.
No per cap rivalitat amistosa o respecte mutu entre gegants europeus. No. Estic agraït perquè el declivi catastròfic del Manchester United serveix com el grup de control perfecte en el gran experiment del futbol modern. Són la prova vivent i palpable que els diners no poden comprar la grandesa.
Has vist el nou Santiago Bernabéu? És una meravella tecnològica. Té un camp retràctil que s’amaga en una cova. Té una pantalla de 360 graus que fa que Las Vegas sembli subtil. Genera diners amb l’eficiència d’un banc suís.
També està mort.
Marc Augé va encunyar el terme “No-Lloc” per descriure espais de transició. Aeroports. Supermercats. Cadenes d’hotels. Llocs on les relacions humanes queden en suspens i ets definit únicament pel límit de la teva targeta de crèdit.
