Per què els millennials no entenem els hotels tot inclòs

Parlant amb una amiga, vaig sentir una de les queixes més típiques dels millennials respecte als objectes d’entreteniment. Em deia: “Em fa un pinyol de culpa, perquè he comprat aquesta cosa i l’hauria de fer servir més”. Per exemple, tenir una consola i sentir que no hi juguem prou sovint. Tenir una col·lecció de novel·les gràfiques i sentir que ho hem de llegir tot, que es va gastar diners en alguna cosa.

I fins a cert punt, això és correcte. L’inversió econòmica va existir. Vam pagar el preu per tenir aquella cosa, un preu que, llevat que siguis hereu, et va costar temps de la teva vida (o diners, tot plegat). Sentim que hem de recuperar el temps (diners) perdut.

Però no té cap sentit.

Ja vas pagar el preu. Consumir-ne més o menys no generarà cap retorn. De fet, si t’obligues a fer servir alguna cosa només perquè la vas comprar, el preu d’aquesta cosa tendeix a augmentar. Ja que a més de la inversió inicial, diners (o temps, tot plegat), estàs gastant més del teu temps, incrementant el cost vital de l’objecte.

Però per què passa això?

Perquè nosaltres, els millennials, no sabem diferenciar la disponibilitat de l’obligació. Operem la nostra vida privada amb la mateixa lògica distorsionada que un turista al bufet d’un hotel tot inclòs.

Enfront d’una taula abundant que ja han pagat, el turista ansiós no es pregunta “tinc gana?” sinó “què necessito menjar perquè valgui la pena la tarifa diària?”. Ignora la seva pròpia sacietat (plaer) per satisfer una comptabilitat imaginària (cost). El resultat és indigestió, no satisfacció.

Portem aquesta “Paradoxa del Tot Inclòs” a les nostres llars. Mirem la consola apagada o el llibre a la prestatgeria no com a opcions d’oci disponibles per quan ens vingui de gust (el veritable luxe), sinó com a plats del bufet que estem obligats a empassar per no “perdre diners”.

No entenem que el veritable valor del tot inclòs (i de les coses que comprem) no està en la maximització del consum fins a la nàusea, sinó en la tranquil·litat de l’accés. Vas pagar un preu alt precisament pel dret a no haver de fer càlculs cada cop que vulguis jugar. I, fonamentalment, també vas pagar pel dret a deixar el videojoc apagat sense culpa.

Així que, relaxa. Està bé deixar que el Kindle ajunti una mica de pols o que la PS5 es quedi en repòs. No estàs “perdent diners”, estàs exercint el dret que vas comprar: el dret a tenir l’opció. El veritable luxe d’aquest tot inclòs que és la nostra llar és precisament poder triar no consumir. No converteixis el teu oci en un altre full de càlcul per omplir. Si et ve de gust, fes-lo servir. Si no, igualment ja està pagat. Estigues en pau.