Què és Overwatch 2 ara mateix? Una autòpsia d’un Frankenstein sense ànima

Ahir a la nit vaig estar mirant la pantalla de menú d’Overwatch 2 durant uns deu minuts sense ni tan sols posar-me a la cua. Només mirant. La música sonava, intentant evocar aquella nostàlgia del 2016. No sóc un jugador professional que hagi aguantat cada meta dolorosa, ni vaig estar aquí durant tots els anys de sequera. Sóc el tipus que va estimar l’Overwatch 1, va viure la màgia de l’“edat d’or”, se’n va allunyar quan la vida va passar, i va decidir tornar ara per veure què quedava. I la sensació? És com entrar a la casa de la teva infantesa i descobrir que l’han enderrocada per convertir-la en un casino genèric. L’Overwatch 2, avui, no és una seqüela per als que van estimar l’original. És una disculpa confosa que ningú no ha acceptat realment.

Per entendre la mida del forat en què som, necessitem memòria a curt termini, però també a llarg termini. Necessitem recordar el 2016. Recordes l’“edat d’or”? No és només una nostàlgia barata. L’Overwatch 1 va guanyar el Joc de l’Any (GOTY) no per sort, sinó perquè tenia ànima. Estava polida. La sinergia del 6v6 era màgica quan funcionava. Dos tancs protegint la línia frontal, el ball entre una Zarya i un Reinhardt, la complexitat del dive amb Winston i D.Va. El joc t’invitava a cooperar. L’univers semblava vast, prometedor. “El món sempre pot fer servir més herois”, deien. Ho vam creure. En aquells temps, Blizzard semblava intocable, un guardià de la qualitat.

Després va venir el desastre del llançament de l’Overwatch 2. L’arrogància d’enganxar un “2” al títol per justificar un canvi de model de negoci. La mort del PvE va ser el primer clau al taüt de la confiança. Anys de promeses sobre missions de història, arbres de talents, una campanya rejugable… tot llençat a les escombraries. I què vam rebre a canvi? Un battle pass mediocre i pells de 20 dòlars. No és d’estranyar que Steam es convertís en el mur de la vergonya de Blizzard. Veure el joc que estimem batent rècords de ressenyes “Aclaparadorament Negatives” no tenia gràcia, era trist. Era el crit d’una comunitat que es sentia traïda, veient com la Lliga de l’Overwatch s’esfondrava no per falta d’interès dels fans, sinó per pura avarícia corporativa i mala gestió. La lliga va morir, i amb ella, una gran part de l’aspiració competitiva que mantenia la base de jugadors compromesa al més alt.

Però la veritable humiliació, la ferida exposada a la boca, per parafrasejar aquella escena visceral de Fight Club, va ser Marvel Rivals. Blizzard va passar anys assegut al tron, pensant que el gènere “Hero Shooter” era propietat seva. Quan Rivals va fer saltar la porta entre finals del 2024 i principis del 2025, la realitat va colpejar fort. No era només competència. Era una massacre de relacions públiques. Rivals era ràpid, dinàmic, tenia entorns destructibles, i el més important: els desenvolupadors semblaven escoltar. L’hemorràgia de jugadors deixant l’Overwatch per provar el nou veí brillant va ser massiva. Aquell forat a la galta de l’Overwatch no es va curar. Només va exposar les dents podrides del lideratge de Blizzard.

I llavors va entrar el pànic. Veure com es desenvolupava el 2025 va ser patètic. Va ser l’any que Blizzard va intentar ressuscitar un cadàver cosint-li peces velles. Recordes quan juraven i perjuraven que el 5v5 era l’evolució necessària? Que un tanc menys resoldria els temps de cua i el desordre visual? Doncs bé, en el moment que l’aigua els va arribar al coll amb la competència, es van empassar l’orgull i van decidir tornar el 6v6. Però no el van tornar com una admissió honorable d’error. El van tornar com un mode “alternatiu”, creant l’esquizofrènia que vivim avui. Ara tenim un joc que no sap si vol ser tàctic o un deathmatch desbocat.

I no va parar allà. El retorn de les Loot Boxes gratuïtes va ser la prova final de desesperació. Van passar anys dient-nos que el sistema de caixes era depredador i antiquat, que el Battle Pass era el futur modern. De sobte, quan els números d’usuaris actius van caure en picat després de Rivals, allà estaven les caixes de nou, centellejant a la pantalla com un ex-novi tòxic intentant recuperar-te amb regals barats. “Mira, pots guanyar una pell llegendària gratis de nou, si us plau torna i juga!” És humiliant. És l’empresa admetent que el seu nou model va fracassar a retenir l’ànima del jugador, així que recorre a la dopamina de l’aposta del sistema gratuït que ells mateixos van matar.

Parlant d’una crisi d’identitat, cal parlar del mode “Estadi”. I aquí ve una confessió dolorosa: el mode és bo. De debò, és divertit, té una profunditat tàctica real amb millores i l’estructura MOBA. Però és exactament on rau el problema. És un joc excel·lent, simplement no és Overwatch. És com demanar una pizza i que el repartidor et porti sushi d’alta qualitat. El sushi està molt bé, però jo volia pizza. I per demostrar que Blizzard segueix perdut fins i tot quan ho fa bé, mira la confusió amb les rondes. El van llançar com “Millor de 7”, van pensar que era massa llarg, el van canviar a “Millor de 5” la setmana següent, la comunitat es va queixar del ritme, i van tornar al “Millor de 7”. Ni tan sols poden tenir convicció en alguna cosa nova i prometedora. El resultat? L’Estadi va dividir encara més la base. La gent que juga a l’Estadi no vol empènyer un carretó. És un divorci de gèneres dins del mateix executable.

I arribem a l’escenari actual, gener del 2026. L’estat del competitiu és una mala broma. Tenim una base de jugadors fracturada. La meitat està a la cua del 5v5, intentant fingir que el joc encara està equilibrat per un sol tanc (spoiler: no ho està, jugar de tanc en 5v5 continua sent una experiència miserable de ser contreat després de cada mort). L’altra meitat està a les cues del 6v6, que tot i portar aquella bona nostàlgia, pateixen temps d’espera absurds perquè el joc no va ser re-optimitzat per a això. I encara tenim els casuals perduts al mode Estadi, jugant a un joc diferent. El resultat? El matchmaking es va trencar. Et toca jugar amb GMs i Silvers a la mateixa partida perquè l’algoritme no té prou gent per crear partides justes en cap dels tres fronts.

La identitat visual, un cop l’orgull de la direcció artística de Blizzard, va morir i va ser substituïda per un cartell publicitari. El joc es va convertir en un Fortnite de baixa qualitat. Abans, una pell explicava una història sobre el personatge, expandia la història. Avui? Avui entres a una partida i veus una Kiriko vestida com un personatge d’anime genèric lluitant contra un Doomfist amb una pell de marca de joguina, al costat d’un Soldier: 76 que sembla que ha sortit d’una pel·lícula d’acció de sèrie B dels 80. Les col·laboracions amb altres IPs són més freqüents que mai, però són buides. No respecten l’estètica del joc. L’aspecte “clàssic” de l’Overwatch ha estat enterrat per una allau de col·laboracions comercials cares que converteixen cada partida en un carnaval visual desconnectat. L’estètica va morir perquè els beneficis trimestrals poguessin viure.

El competitiu respira? Tècnicament, sí, si consideres estar en suport vital com viure. L’escena professional és una ombra pàl·lida, amb tornejos menors que a penes atrauen visualitzacions a Twitch. Els grans creadors de contingut, aquells que van portar el joc a les espatlles durant la sequera de contingut de l’OW1, ja se n’han anat o fan vídeos només per queixar-se, com jo estic fent ara. La passió es va convertir en apatia.

La conclusió és amarga: Blizzard no té visió. No tenen un pla a 5 o 10 anys. Tenen un pla de reacció a 3 mesos. Tot el que veiem ara, incloent el 6v6, l’Estadi, les loot boxes i les col·laboracions estranyes, són reaccions de pànic. S’estan debatent en totes direccions, intentant veure què funciona, intentant estancar la sagnia causada per les seves pròpies decisions estúpides i l’arribada de competidors competents.

L’Overwatch 2 al 2026 és un joc sense identitat. Intenta agradar al fan veterà amb nostàlgia (6v6, loot boxes) i al fan modern amb tendències (col·laboracions, passes), i fracassa miserablement en ambdues.

És trist veure caure un gegant, però és encara més trist veure’l arrossegar-se, demanant atenció, sense ni tan sols saber qui és ja. L’Overwatch 2 no sap què vol ser quan sigui gran, i en aquest punt, crec que mai serà gran. Simplement continuarà envellint malament, cobert de tires i pells de 40 dòlars, fins que l’últim servidor sigui apagat.