La Tomba de les Lluernes: La Segona Mort
Ja he mencionat abans fins a quin punt desprecio la “Disneyficació” de la narrativa, on tot ha de tenir un final feliç, una cançó enganxosa i un ninot de peluix per vendre al final. Si voleu el contrari absolut d’aquest espectre, si voleu veure una pel·lícula que no només us copeja l’estómac sinó que us arrenca el cor i el deixa exposat als elements, mireu La Tomba de les Lluernes d’Isao Takahata.
La gent sovint categoritza aquesta pel·lícula com “aquella pel·lícula trista de guerra”. S’equivoquen. La guerra és només el soroll de fons, l’escenari on es desenvolupa la tragèdia real. Aquesta és una pel·lícula sobre la mort de la infància.
I no em refereixo a la mort física dels nens. Això passa, i et destrueix. Però hi ha una Segona Mort que ocorre abans que el cor deixi de bategar. És el desmantellament sistemàtic de la innocència, el moment en què la capacitat d’imaginar, de confiar i de jugar s’erosiona per l’àcid corrosiu de la realitat.
El Col·lapse de la Protecció
En una societat funcional, els adults actuen com un escut. Es posen entre la crueltat caòtica i crua del món i la fràgil vida interior d’un nen. A La Tomba de les Lluernes, aquest escut es destrueix completament.
Seita, el germà gran, intenta desesperadament emular aquesta protecció. Intenta mantenir el “joc” viu. Fa gimnàstica per convèncer la seva germana petita, Setsuko, que el món no s’ha acabat. Intenta mantenir la il·lusió de la infància.
Però els adults? La tia? Ella representa la lògica freda i dura de la supervivència. No hi ha espai per al pes “inútil” de la compassió o el joc en el seu món. Els expulsa no amb violència, sinó amb la crueltat passiva-agressiva d’algú que ja ha descartat la seva pròpia humanitat per assegurar la seva pròpia supervivència.
La Llauna Buida
La història de terror més aterridora no és sobre fantasmes o dimonis, és l’escena amb la llauna de caramels.
Al principi, la llauna representa màgia. Representa sucre, sabor, l’última connexió amb un temps en què la vida tenia sentit. A mesura que avança la pel·lícula, els caramels s’acaben. Seita l’omple d’aigua per obtenir l’últim gust de dolçor.
Després, la llauna s’omple de bales. Després, pedres. Finalment, conté ossos.
Aquesta progressió és el diari visual de la seva infància morint. La capacitat de “jugar”, d’imaginar que una bala és un caramel, és un mecanisme de supervivència, però eventualment, la fam esdevé una realitat que cap quantitat d’imaginació pot arreglar.
El Canvi de Nom: La Ruptura Final
Hi ha un punt d’inflexió específic a la pel·lícula que colpeja més fort que el final real. És un canvi subtil en el llenguatge que senyala el final del món.
Durant la major part de la pel·lícula, Setsuko depèn de Seita. Ell és “Ni-chan” (Germà Gran). Ell és el proveïdor, el protector, el pare substitut. Aquesta jerarquia és l’últim vestigi d’estructura en les seves vides.
Però a mesura que la desnutrició s’instal·la i la realitat del seu abandó es solidifica, arriba un moment en què la jerarquia es dissol. Setsuko deixa de cridar-lo “Germà Gran”. En algunes traduccions i moments de deliri, ella es refereix a ell simplement pel seu nom, o li parla com a igual en el patiment.
Aquest és el moment de la Segona Mort.
Quan ella deixa de veure’l com l’omnipotent “Germà Gran” i el veu només com a Seita, un altre ésser humà indefens, la il·lusió es trenca. El vel de la infància s’arrasa. Ella es veu obligada a assumir la responsabilitat impossible de morir amb dignitat, mentre ell assumeix la responsabilitat impossible de no poder salvar-la.
És un mecanisme de narrativa brutalment eficient. Ens recorda que la innocència no es perd en un sol esdeveniment traumàtic, es mor de fam, dia a dia, fins que el nen es veu obligat a mirar el món amb els ulls morts d’un adult, just moments abans de deixar-lo.
Normalment acabo aquests posts amb una broma o una analogia enginyosa. Avui no en tinc cap. Aquesta pel·lícula em va trencar el 2025 tan fort com ho hauria fet el 1988.
