El BASIC i l’arquitectura que vam perdre

Segurament has passat al costat d’un edifici brutalista sense saber el nom de l’estil. Són aquelles construccions de formigó vist, sense arrebossar, on es veuen les marques dels motlles utilitzats en la colada. L’estructura exposada. Les canonades sortint. Durant molt de temps, els ordinadors eren així.

Als anys 80, quan engegaves un microordinador (MSX, Apple II, o el meu favorit personal, el TK90x/ZX Spectrum), no hi havia escriptori. No hi havia icones de carpetes que simulaven una oficina. No hi havia cap metàfora. El que apareixia era un cursor parpellejant, esperant. La màquina et mirava i et preguntava: “Quin és el pla per avui, cap?”

I la llengua d’aquesta conversa solia ser el BASIC.

El BASIC (Beginner’s All-purpose Symbolic Instruction Code) no era només un llenguatge, era el sistema operatiu i la interfície d’usuari fusionats en una sola cosa. Avui, vivim en cases prefabricades amb parets de pladur (Windows, macOS, iOS). Tot és llis, pintat en tons pastel, segur, i sobretot, amaga el funcionament intern. La instal·lació elèctrica i la fontaneria es consideren “lletges” i perilloses, amagades darrere de capes d’abstracció gràfica.

El BASIC era brutalism pur.

Quan teclejaves 10 PRINT "HELLO WOLRD!", no estaves demanant permís a un gestor de finestres, que passaria la sol·licitud a un nucli, que programaria la tasca a la GPU. Estaves llançant ciment fresc sobre l’estructura. La relació era tàctil. El número de línia (10, 20, 30) no era només organització sintàctica, era una adreça espacial en la lògica del programa. L’ordre GOTO, avui demonitzada per la informàtica com a creadora de “codi espagueti”, era en realitat un passadís exposat. Et permetia veure, i decidir, exactament cap on anava el flux d’execució, sense la cortesia de les funcions encapsulades o l’orientació a objectes.

Però la veritable brutalitat honesta del BASIC residia en dues ordres específiques: PEEK i POKE. Si el BASIC és l’arquitectura exposada, POKE era un massa. Permetia a un nen de 10 anys escriure un valor directament en una adreça de memòria física de l’ordinador. Sense sandboxing, sense “mode protegit”, sense “permís d’administrador”.

Vols canviar el color del marc del teu TK90x? No buscaves un menú “Configuració”. Anaves al manual, trobaves l’adreça de memòria que controlava el xip de vídeo, i executaves un POKE allà mateix. Estaves alterant la realitat de la màquina a mà. Era possible fer que l’ordinador es pengés sense remei? Sí. Era possible fer que la màquina emetés un xiscle horrible i es reiniciés? Definitivament. Però la casa era teva. Si volies trencar una paret de càrrega, el BASIC et lliurava la massa i es feia a un costat.

Aquesta arquitectura va formar una generació que entenia que l’ordinador no és màgia, és una màquina d’estats finits manipulable. En intercanviar el BASIC per interfícies gràfiques amigables, vam guanyar productivitat i estètica, però vam perdre alfabetització estructural. Avui, som llogaters dels nostres propis dispositius. L’arquitectura moderna està dissenyada per evitar que vegem el formigó. El “Syntax Error” va ser substituït per “Alguna cosa ha anat malament :(”. L’honestedat crua de l’error lògic va ser substituïda per la bondat condescendent d’un sistema que pensa que no pots suportar la veritat.

Potser no necessitem tornar a teclejar números de línia o lluitar amb memòria limitada. Però hi ha alguna cosa en la filosofia del BASIC, la idea que l’eina ha de ser transparent i l’usuari ha de tenir sobirania total, fins i tot per cometre errors, que falta greument en la nostra comunitat tancada digital.

De vegades, és saludable veure el formigó i les canonades exposades, només per recordar que l’edifici es sosté sobre física i lògica, no sobre màgia.